*

Porto tota la tarda a casa sense moure'm del sofà per voluntat pròpia. Vull anar a fer-me les ungles perquè les porto que fan pena, però és que em fot palíssim baixar. Literal és baixar. Les noies de les ungles i jo compartim el mateix número de carrer. Em sento una mica com si visqués a El cor de la ciutat i baixés a la Montse a tallar-me les puntes.  Però res, em costa horrors llevar-me del llit. He dit sofà abans? Doncs no, ara és llit. Abans era sofà. Necessitava aquest apalanque , sincerament. No per haver estat currant massa, ultimament, la veritat sigui dita. Al contrari, és que he estat una mica  de picos pardos. Avui m'he tallat el cabell jo mateixa. Ara no sé si ho he comentat a anteriors posts, però tinc una guerra oberta contra les perruqueries. (Si fos la de la Montse, obvi no seria així, però per desgràcia meva no visc en una ficció de TV3). Les últimes vegades m'he encarregat jo del meu cabell. Tant de tenyir-me'l com de tallar-me'l.  L'últim cop...

Porto fatal el tema tabac combinat amb l'eufòria. Els no fumadors què feu quan esteu eufòrics? És que de veritat, tot ok. La meva vida no està malament. Però és que quan està MOLT BÉ, i need a piti. I em quedo com a mig gas. Quina puta merda aquesta drogadicció eh. És terriblíssim. Si aquell 4t d'ESO tonto no m'hagues posat a fumar per ser guai, ara no seria una yonki . Perquè penso "va, per un piti?  Però, clar, no pot ser.  De veritat: Flipo amb els no fumadors! Per mi sou una espècie per explorar. No sé si us odio, us envejo, us admiro o em feu pena. No ho tinc clar. Potser en el fons us encantaria fumar.  Sempre he pensat que quan Merecedes Milá sortia per la tele insistint tan intensament que fumar era horrible, jo pensava "anda que no mataves tu ara per un piti, guapa..." . Em fa ser mala persona això? Puede ser. (Tinc uns ràndoms morrejantse davant meu al metro. Penso el mateix. No sé si els envejo, els odio, els admiro o em fan pena. La veritat es qu...

Sovint penso en persones que ja no formen part del meu dia a dia. Gent que, en el seu moment, era molt propera i que ara ja no. Em fa reflexionar sobre el fet de saber quin és l'últim dia. No estic parlant de finals tràgics, si no de finals que no sabem que són finals, fins que no es veuen amb perspectiva. També penso en la situació a la inversa. Inicis que no sabem que són inicis. Persones que apareixen a la teva vida un dia i que, de cop, es fan valuoses per a tu. M'agrada pensar en els cinc minuts abans de conèixer a algú que serà important. Quina paranoia pensar en un matí sortint de casa, ignorant el fet que, al cap d'unes hores, et creuaràs amb una persona que, en un temps, serà protagonista (o antagonista) de la teva història. M'he posat mística, avui, perdoneu. És que és molt curiós pensar en lo nerviosos que ens posem, a vegades, amb algunes coses, quan els fets més importants passen sense que en siguem conscients. Que només es veuen quan ja t'has passat l...

El dia que m'atreveixo a treure les sandàlies de l'armari, perquè ja estem a 30 graus, resulta que comença a caure pedra a Madrid. De veritat. No merezco. Bé. Estic sobrepassadíssima pel concert que vaig viure ahir de Miranda. Emocionada és poc.  La veritat és que he de controlar els moments d'eufòria, perquè ahir m'hagués fumat 35 pitis , i no pot ser. Mentalment vaig viatjar uns 15 anys enrere i, entre l'emoció i els puertos de indias, va ser complicat mantenir-me en el meu mood antitabac. Però bé, calma a l'estadi que vaig aguantar. Mare meva. Quin desplegament d'endorfines i adrenalina l'espectacle d'ahir. Què curiós el cervell  i el cos humà. Com pot ser tots aquests sentiments i emocions per unes cançonetes?  Quin contrast amb ara mateix, que em toca tornar a la vida normal i no em puc ni moure del llit. Ressaquíssima , son i bajona extrema. Ahir va ser tot molt 2006. Molts records guais. Molt tontipop , molta fantasia, molta sensació post-ado...

Bueno , ahir vaig veure  Matrix per primer cop a la vida i, sincerament, no sé ni què dir.  No acostumo a veure moltes pel·lis, en general, ja em sap greu, però va sorgir i la vaig mirar. Va ser com " ostres, Matrix, és molt famosa, s'ha de veure" i,  la veritat és que tot ok amb la vida, però no veia el moment d'acabar-la. Està molt ben feta, això sí, què he de dir? El final de Nissaga és de la mateixa època i, òbviament, els efectes especials no es poden ni comparar. Però clar, dispars a càmera lenta, gent saltant pels edificis, volteretes i patades, doncs molt bonic tot però jo em vaig perdre. No menteixo si dic que quan vaig acabar-la, vaig entrar al chat gpt i li vaig posar  "por favor, resumen de matrix 1, con explicación, que no la he entendido" . (A vegades penso que és google i li parlo en castellà). Ho sento. Molava molt la idea de "los fallos en Matrix" que tant he sentit, i el concepte de realitat que presenta, però se'm va fer bas...

Ahir vaig llegir un twit que deia: "Els del team calor estareu contents, no?".  Vaig retwittejar-lo perquè en aquell moment em trobava estirada al llit asfixiadíssima, i no podia dormir de la calda que feia. Però després vaig estar pensant que segurament l'autor d'aquest twit, també s'estava dirigint a mi amb el seu missatge. I és que sí, jo sóc del team calor .  Prefereixo mil·lions de vegades aquesta temperatura, que anar pel carrer amb 800 capes i amb les mans escardades pel fred. Jo és que literal em passo l'hivern com si acabés de donar-li un cop de puny a algú, i és una putíssima merda anar així. És possible, però, que aquest any m'hagi de menjar les meves pròpies paraules, perquè passaré l'estiu en un pis sense aire acondicionat. Pot ser terrible, no et dic que no, però sempre hi ha alternatives.  Un ventilador, per exemple. Anar a la platja, a la piscina, dutxar-te 3 cops al dia, menjar síndria, beure orxata, anar en biquini tot el dia... i ser...

Quan vaig arribar a Madrid, tenia un diari on escrivia tot el que em passava.  Jo encara no tenia un pis on viure, així que m'allotjava en hostals i habitacions de particulars.  Com gairebé no podia cuinar, me n'anava a fer menús al centre, i allà va ser quan vaig decidir que, si no volia caure a la temptació de demanar-me pasta cada dia, havia de començar a apuntar-me les coses. Després vaig passar a escriure tot el que feia. La meva vida estava lliure de rutines, i tenia la imperiosa necessitat de saber en què invertia el temps cada dia. M'exigia un ordre mental. Crec que és el meu ascendent a  Virgo  el que em fa ser així. Escrivia coses com: "A vui m'he llevat i he ballat 3 cançons. He comprat el bitllet de metro i he anat a donar una volta per no sé on. He vist tal sèrie. He dinat a tal lloc. M'he pres un verdejo a les cinc de la tarda" , etc. Aquí no crec que segueixi cap ordre, honestament. Tiraré milles i  fin . La cançó:  I will be there - Britney...

Al llarg de la meva vida he publicat dos blogs: Un al 2010,  La vida en marte , on explicava que dormia 12 hores al dia, que estudiava poquíssim, que em tajava a  ginlemons , i que mirava sèries. I l'altre, el  Risas Enlatadas , cap al 2017, que era un blog amb el que pretenia crear contingut humorístic  parlant dels meus fanatismes. Els dos els vaig acabar abandonant. Suposo que perquè ho vaig acabar convertint en una obligació i, tant escriure'l com llegir-lo, va deixar de ser divertit. Ja fa temps que torno a escriure amb regularitat, però ho faig en l'absoluta privacitat d'un  drive . I aquests dies he pensat que podria estar bé això de tornar-me a exposar.   La veritat és que  tinc sentiments contrariats sobre el fet de que llegiu tot això.  Suposo que és una lluita interna entre l'ego i la vergonya, p erò en tinc ganes. No pretenc fer res humorístic, però tampoc és que pretengui fer un drama. Simplement vull escriure i vull ser jo. I jo a ve...