No vuelvas

-
Porto tota la tarda a casa sense moure'm del sofà per voluntat pròpia. Vull anar a fer-me les ungles perquè les porto que fan pena, però és que em fot palíssim baixar.

Literal és baixar. Les noies de les ungles i jo compartim el mateix número de carrer. Em sento una mica com si visqués a El cor de la ciutat i baixés a la Montse a tallar-me les puntes. 

Però res, em costa horrors llevar-me del llit. He dit sofà abans? Doncs no, ara és llit. Abans era sofà.

Necessitava aquest apalanque, sincerament. No per haver estat currant massa, ultimament, la veritat sigui dita. Al contrari, és que he estat una mica de picos pardos.

Avui m'he tallat el cabell jo mateixa. Ara no sé si ho he comentat a anteriors posts, però tinc una guerra oberta contra les perruqueries. (Si fos la de la Montse, obvi no seria així, però per desgràcia meva no visc en una ficció de TV3).

Les últimes vegades m'he encarregat jo del meu cabell. Tant de tenyir-me'l com de tallar-me'l. 

L'últim cop que vaig anar a una pelu, amb la intenció de sortir d'allà rossa com Emma de les Spice,  vaig aparèixer a casa amb 4 reflexos del sol, amb cara d'imbècil i amb uns 200 euros menys.

Nunca mais.

A principis d'any vaig comprar unes tisores (eren bones, tampoc ens flipem), i un tinte de metxes rosses que li he copiat a una youtuber que té el cabell com jo. Una fantasia.

La cançó: No vuelvas - Roser
Una altra persona que em va fer admirar les rosses. Estic posant massa senyoros a les cançons així que avui volia una dona. Aquest matí m'he llevat escoltant aquest hit d'antaño. Poc es parla d'aquell final de Popstars.

La foto: Al final he baixat. És que m'ho fan de meravella. Les adoro. La putada és que avui no havia de fons la música K-POP que tant m'agrada i que he descobert allà. Els Backstreet Boys xinesos. Ho dedueixo per les fotos estil boyband que veig quan faig Shazam a algun temazo, però no puc buscar les lletres perquè no les entenc.
I sí, els que hi ha a la tele a la foto són la Marta i el Litus a Comsi.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Sin ti

-
Imatge
Al llarg de la meva vida he publicat dos blogs: Un al 2010,  La vida en marte , on explicava que dormia 12 hores al dia, que estudiava poquíssim, que em tajava a  ginlemons , i que mirava sèries. I l'altre, el  Risas Enlatadas , cap al 2017, que era un blog amb el que pretenia crear contingut humorístic  parlant dels meus fanatismes. Els dos els vaig acabar abandonant. Suposo que perquè ho vaig acabar convertint en una obligació i, tant escriure'l com llegir-lo, va deixar de ser divertit. Ja fa temps que torno a escriure amb regularitat, però ho faig en l'absoluta privacitat d'un  drive . I aquests dies he pensat que podria estar bé això de tornar-me a exposar.   La veritat és que  tinc sentiments contrariats sobre el fet de que llegiu tot això.  Suposo que és una lluita interna entre l'ego i la vergonya, p erò en tinc ganes. No pretenc fer res humorístic, però tampoc és que pretengui fer un drama. Simplement vull escriure i vull ser jo. I jo a ve...
Continua...

Sweet Caroline

-
Imatge
He anat a un restaurant que pintava molt bé per crítiques i que valia un euro menys que els de la resta del poble. Entro parlant en castellà, no sé per què, i després em sento malament. Llavors, intento tota l'estona dir coses clarament en català com " mandonguilles " o " ja em pots prendre nota ", vocalitzant molt. Primer, he trobat un mosquit a dins la copa, però he passat de queixar-me i l'he tret amb el cobert. Com dino sola, no em deixen ocupar cap taula de quatre i normalment m'assec en una de dos molt enganxada a una altra. Al meu costat hi ha una parella d'un català d'uns 75 i una alemana d'uns 65. Any adalt, any abaix. Ell és el típic graciós que ho ha de comentar tot, i ella, més callada, li riu totes les gràcies. Quan vull estar tranquil.la puc tornar-me molt estúpida i, llavors, he de fer un esforç per ser simpàtica. En el fons sé que ser maja és guai , però és el que he comentat, anteriorment, de les meves interaccions amb desco...
Continua...

Quasi

-
Imatge
He tornat a enganxar-me a " El cor de la ciutat " després de 5 anys.  Al setembre del 2019 vaig deixar-ho després d'haver-me vist tota la primera part de Sant Andreu. I quan van decidir traslladar totes les trames a Sants, vaig decidir parar per poder tornar a estar connectada a la meva realitat de 31 anys (els que tenia llavors), i deixar de viure a principis dels 2000, quan el David Peris encara era Quim Gutiérrez. Ara hi he tornat, perquè se m'havia acabat OT i GH i necessitava tenir alguna cosa de fons mentre feia els meus excels de factures a la feina.  No les tenia totes en poder connectar amb un David Peris fals i un nou barri, però finalment, com era d'esperar, m'he enganxat qual yonqui a tot el que aconteixia al meu ordinador o al meu mòbil. La setena temporada d 'El cor és una absoluta fantasia.   Sens dubte ha ajudat la trama del Cristian i la Yessi. Un embaràs adolescent amb Bruno Oro com a protagonista, era impossible que no cridés la meva ate...
Continua...