Uno los dos

-

El dia que m'atreveixo a treure les sandàlies de l'armari, perquè ja estem a 30 graus, resulta que comença a caure pedra a Madrid. De veritat. No merezco.

Bé. Estic sobrepassadíssima pel concert que vaig viure ahir de Miranda. Emocionada és poc. 

La veritat és que he de controlar els moments d'eufòria, perquè ahir m'hagués fumat 35 pitis, i no pot ser. Mentalment vaig viatjar uns 15 anys enrere i, entre l'emoció i els puertos de indias, va ser complicat mantenir-me en el meu mood antitabac. Però bé, calma a l'estadi que vaig aguantar.

Mare meva. Quin desplegament d'endorfines i adrenalina l'espectacle d'ahir. Què curiós el cervell  i el cos humà. Com pot ser tots aquests sentiments i emocions per unes cançonetes? 

Quin contrast amb ara mateix, que em toca tornar a la vida normal i no em puc ni moure del llit. Ressaquíssima, son i bajona extrema.

Ahir va ser tot molt 2006. Molts records guais. Molt tontipop, molta fantasia, molta sensació post-adolescent i infinita nostàlgia. Però amb la bona sensació de que aquesta gent segueix existint, i que hi ha un públic a Madrid molt antiAyuso que mola màximíssim.

Mai els havia vist en directe i, my god, quina meravella. Crec que els escolto massa poc per lo guais que són.

La cançó: Uno los dos - Miranda!
La meva favo crec que és Traición, però és que feia molts anys que no escoltava aquest temón. Fan plorar bastant els putos ninos d'Uno los dos, i presenten un romanticisme possiblement megatòxic, però en el seu moment la considerava megaromàntica.
"El cd que habíamos compilado para hacer el amor, ayer fue mi disco favorito y hoy es lo más triste que oí".

La foto: Miranda cantant "Don" ahir. ¿Es un solo? ¡Es la guitarra de Lolo! Ploro.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Sin ti

-
Imatge
Al llarg de la meva vida he publicat dos blogs: Un al 2010,  La vida en marte , on explicava que dormia 12 hores al dia, que estudiava poquíssim, que em tajava a  ginlemons , i que mirava sèries. I l'altre, el  Risas Enlatadas , cap al 2017, que era un blog amb el que pretenia crear contingut humorístic  parlant dels meus fanatismes. Els dos els vaig acabar abandonant. Suposo que perquè ho vaig acabar convertint en una obligació i, tant escriure'l com llegir-lo, va deixar de ser divertit. Ja fa temps que torno a escriure amb regularitat, però ho faig en l'absoluta privacitat d'un  drive . I aquests dies he pensat que podria estar bé això de tornar-me a exposar.   La veritat és que  tinc sentiments contrariats sobre el fet de que llegiu tot això.  Suposo que és una lluita interna entre l'ego i la vergonya, p erò en tinc ganes. No pretenc fer res humorístic, però tampoc és que pretengui fer un drama. Simplement vull escriure i vull ser jo. I jo a ve...
Continua...

Sweet Caroline

-
Imatge
He anat a un restaurant que pintava molt bé per crítiques i que valia un euro menys que els de la resta del poble. Entro parlant en castellà, no sé per què, i després em sento malament. Llavors, intento tota l'estona dir coses clarament en català com " mandonguilles " o " ja em pots prendre nota ", vocalitzant molt. Primer, he trobat un mosquit a dins la copa, però he passat de queixar-me i l'he tret amb el cobert. Com dino sola, no em deixen ocupar cap taula de quatre i normalment m'assec en una de dos molt enganxada a una altra. Al meu costat hi ha una parella d'un català d'uns 75 i una alemana d'uns 65. Any adalt, any abaix. Ell és el típic graciós que ho ha de comentar tot, i ella, més callada, li riu totes les gràcies. Quan vull estar tranquil.la puc tornar-me molt estúpida i, llavors, he de fer un esforç per ser simpàtica. En el fons sé que ser maja és guai , però és el que he comentat, anteriorment, de les meves interaccions amb desco...
Continua...

Quasi

-
Imatge
He tornat a enganxar-me a " El cor de la ciutat " després de 5 anys.  Al setembre del 2019 vaig deixar-ho després d'haver-me vist tota la primera part de Sant Andreu. I quan van decidir traslladar totes les trames a Sants, vaig decidir parar per poder tornar a estar connectada a la meva realitat de 31 anys (els que tenia llavors), i deixar de viure a principis dels 2000, quan el David Peris encara era Quim Gutiérrez. Ara hi he tornat, perquè se m'havia acabat OT i GH i necessitava tenir alguna cosa de fons mentre feia els meus excels de factures a la feina.  No les tenia totes en poder connectar amb un David Peris fals i un nou barri, però finalment, com era d'esperar, m'he enganxat qual yonqui a tot el que aconteixia al meu ordinador o al meu mòbil. La setena temporada d 'El cor és una absoluta fantasia.   Sens dubte ha ajudat la trama del Cristian i la Yessi. Un embaràs adolescent amb Bruno Oro com a protagonista, era impossible que no cridés la meva ate...
Continua...