*

Avui el dia ha començat bastant mogudet. M'he llevat més d'hora que ahir i he recollit tot ràpid per marxar al nou hotel. Quan he sortit, no hi havia ningú a la recepció. Només he sentit una dona darrere una porta, que emetia sons estranys mentre jo li preguntava on podia deixar les claus. Comunicació fluïda. He decidit utilitzar la lògica i deixar les claus al mateix lloc d'on les vaig treure: La caixeta màgica que no vaig saber obrir el primer dia. He marxat xino xano amb el meu carro i camí recte fins el meu nou destí. Aquesta zona on estic ara, tot i ser Malgrat igual, és la zona turística-hotelera. On sembla que siguis en un altre país perquè ningú parla castellà ni, òbviament, català. He arribat a la porta del meu nou allotjament, i m'he sentit una jubilada alemanya amb ganes de karaoke i de ballar la Lambada al vestívol de l'hotel. La noia de la recepció també era estrangera, i m'ha dit que venia molt aviat. La veritat és que sí. Ningú pot imaginar-se qu...

La recerca del restaurant tampoc ha estat molt lenta, perquè només havia de decidir-me entre tres. De fet, un l'he descartat ràpid perquè, mentre mirava a dins si hi havia gent, m'he donat un cop al front amb el mànec de la porta. M'ha fet tanta vergonya que algú m'estigués mirant, que he marxat corrents. Per fer temps, he anat a veure on és l'hotel que he reservat per demà. Està al mateix passeig marítim i he vist que, efectivament, hi ha piscina a l'aire lliure i gent motivada banyant-se. He quedat una mica rara espiant-los, però volia saber com seria el meu futur més proper. Tenia gana i finalment he escollit un restaurant on hi feien canelons. Quan he preguntat per dinar, la dona m'ha dit:  "¿para ti solita?".  Hi ha una espècie de condescendència amb la gent que viatja sola, o menja sola, que sembla que et tractin com una nena de 6 anys que ha perdut a la seva família en un centre comercial.  He dinat bé, tot s'ha de dir. De fet, les patat...

Bueno , he passat una mica la nit del lloro. Feia tot això per desconnectar, però no sabia que acabaria a un lloc amb parets de paper de fumar i famílies nombroses al costat. Ahir a la nit em vaig convertir en la veïna amargada que espera fins les onze, per donar cops a la paret amb cara de molt enfadada. Vaig decidir que em quedaria un dia més a Malgrat, però que em canviaria d'allotjament perquè aquest era horrible. Així que vaig triar un de més maco i de més car.  Però avui quan m'he llevat, l'hotel on estic ja no em semblava tan terrible, i he mal·leit el meu Mart a Aries que em fa tirar pel dret sense pensar.  He pres una decisió moguda pel cabreig de no poder dormir, i ara tinc una reserva a un hotel amb piscina descoberta, quan encara vaig amb bufanda i dormo amb manta. Quan he sortit de l'habitació, m'he trobat a la dona de la neteja que s'ha sorprès de que tingués el llit fet. (No pensava que aquí netegéssin cada dia i me l'he fet jo). M'ha dit ...

Ahir dia de Sant Jordi ( il millir dii di l'iny per tota la humanitat catalana, menys per mi que estic amargada), vaig agafar un tren direcció Malgrat de Mar, per anar a passar uns dies sola. No pinta planazo , potser, però si a  Booking poses la línia de preu al mínim, i afegeixes 4 requisits de pseudo-rica tipu "no dormir amb 30 persones", es poden trobar algunes coses, aparentment, decents. Vaig arribar cap al tard, per motius que ara no venen al cas i, realment, és una cosa que no recomano fer. És millor arribar de dia als llocs: l'energia que es respira és diferent. Sobretot, si vens d'una ciutat gran i arribes a un poble petit, fora de temporada. Realment sembla que entris a un lloc que no hi ha ningú, i a mi, personalment, em fa una miqueta de por. :) L'hotel, no sé si se li pot dir així, tenia entrada automàtica d'aquelles que si poses el codi en una caixeta, s'obre i et surten les claus. Però jo, que sóc una mica discapacitada en l'aspect...

Bueno , jo crec que una entrada mensual sí que podríem tenir, no? Ja veieu que el meu nivell d'esforç és limitat. I és que a vegades no em dóna la gana, bàsicament. No puc dir on estic escrivint això perquè no és moralment acceptable. Però diguem que ara és com si estigués cobrant per fer-ho. Je je je je. En fi. Seguiré després quan torni a casa, i ara continuaré comprovant els extractes d'un banc amb les factures d'una empresa que ni és meva ni ho serà mai.  Per sort avui és divendres i plego en mitja hora. Sí, m'he convertit en el que no volia ser. Enhorabona, Marta. Però bé,  no passa res, perquè a poc a poc crec que estic trobant el meu camí (sí, sono como una secta sempre. Ho sé). En les últimes setmanes, he començat a escriure 3 novel·les, he après a cosir, i he tornat a deixar de fumar. Sí, és que jo sóc així. Un quadro de persona que sovint no fot absolutament res, però que a temporades té un excés de productivitat perquè no sap estar quieta, (i bueno i perquè p...

He tornat a enganxar-me a " El cor de la ciutat " després de 5 anys.  Al setembre del 2019 vaig deixar-ho després d'haver-me vist tota la primera part de Sant Andreu. I quan van decidir traslladar totes les trames a Sants, vaig decidir parar per poder tornar a estar connectada a la meva realitat de 31 anys (els que tenia llavors), i deixar de viure a principis dels 2000, quan el David Peris encara era Quim Gutiérrez. Ara hi he tornat, perquè se m'havia acabat OT i GH i necessitava tenir alguna cosa de fons mentre feia els meus excels de factures a la feina.  No les tenia totes en poder connectar amb un David Peris fals i un nou barri, però finalment, com era d'esperar, m'he enganxat qual yonqui a tot el que aconteixia al meu ordinador o al meu mòbil. La setena temporada d 'El cor és una absoluta fantasia.   Sens dubte ha ajudat la trama del Cristian i la Yessi. Un embaràs adolescent amb Bruno Oro com a protagonista, era impossible que no cridés la meva ate...