Sin ti

Al llarg de la meva vida he publicat dos blogs:

Un al 2010, La vida en marte, on explicava que dormia 12 hores al dia, que estudiava poquíssim, que em tajava a ginlemons, i que mirava sèries. I l'altre, el Risas Enlatadas, cap al 2017, que era un blog amb el que pretenia crear contingut humorístic parlant dels meus fanatismes.

Els dos els vaig acabar abandonant. Suposo que perquè ho vaig acabar convertint en una obligació i, tant escriure'l com llegir-lo, va deixar de ser divertit.

Ja fa temps que torno a escriure amb regularitat, però ho faig en l'absoluta privacitat d'un drive. I aquests dies he pensat que podria estar bé això de tornar-me a exposar.

 

La veritat és que tinc sentiments contrariats sobre el fet de que llegiu tot això. Suposo que és una lluita interna entre l'ego i la vergonya, però en tinc ganes.

No pretenc fer res humorístic, però tampoc és que pretengui fer un drama. Simplement vull escriure i vull ser jo. I jo a vegades faig risa i a vegades faig drames. Així que no sé on em poden portar aquests textos, però segur que a algun lloc arribem.

He decidit que cada post tindrà una foto i una cançó. Sí, com si això de cop i volta fos Fotolog.

 

La cançó: Sin ti - Air Magno. 

Començo dramàtica, perdó. És que crec que actualment (des de fa un o dos anys) és la meva cançó favo màxima. És un puto drama rotllo Álex Ubago, però és que la trobo preciosíssima i volia començar per aquesta.

La foto: Compenso el drama amb una foto ràndom del Carnaval de 2015. M'ha sortit a l'arxiu de Blogger on hi ha perles vàries. Em vaig disfressar d'unicorn i vaig estar molt contenta de tenir, per un dia, el cabell llis i blau.