Corazón en bancarrota

-

Sovint penso en persones que ja no formen part del meu dia a dia. Gent que, en el seu moment, era molt propera i que ara ja no.

Em fa reflexionar sobre el fet de saber quin és l'últim dia. No estic parlant de finals tràgics, si no de finals que no sabem que són finals, fins que no es veuen amb perspectiva.

També penso en la situació a la inversa. Inicis que no sabem que són inicis. Persones que apareixen a la teva vida un dia i que, de cop, es fan valuoses per a tu.

M'agrada pensar en els cinc minuts abans de conèixer a algú que serà important. Quina paranoia pensar en un matí sortint de casa, ignorant el fet que, al cap d'unes hores, et creuaràs amb una persona que, en un temps, serà protagonista (o antagonista) de la teva història.

M'he posat mística, avui, perdoneu. És que és molt curiós pensar en lo nerviosos que ens posem, a vegades, amb algunes coses, quan els fets més importants passen sense que en siguem conscients. Que només es veuen quan ja t'has passat la parada.

És fortíssim.

Evidentment, sempre estem a temps de recuperar o dinamitar les relacions que vulguem, de manera conscient, però em fa gràcia aquesta ignorància/innocència quan fem passos rellevants sense saber que els estem fent.

La cançó:  Corazón en bancarrota - Dani Flaco
Ahir mentre netejava el pis va arribar a mi aquesta cançó. Va ser com un record desbloquejat. Va existir una època en què escoltava Dani Flaco per sobre de les meves possibilitats. Té tantíssims hits...  M'encanta quan de cop et saps sencera una canço que fa 15 anys que no escoltaves.

La foto: He posat el títol de la cançó a google i m'ha sortit la portada d'aquell disc. Love it.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Sin ti

-
Imatge
Al llarg de la meva vida he publicat dos blogs: Un al 2010,  La vida en marte , on explicava que dormia 12 hores al dia, que estudiava poquíssim, que em tajava a  ginlemons , i que mirava sèries. I l'altre, el  Risas Enlatadas , cap al 2017, que era un blog amb el que pretenia crear contingut humorístic  parlant dels meus fanatismes. Els dos els vaig acabar abandonant. Suposo que perquè ho vaig acabar convertint en una obligació i, tant escriure'l com llegir-lo, va deixar de ser divertit. Ja fa temps que torno a escriure amb regularitat, però ho faig en l'absoluta privacitat d'un  drive . I aquests dies he pensat que podria estar bé això de tornar-me a exposar.   La veritat és que  tinc sentiments contrariats sobre el fet de que llegiu tot això.  Suposo que és una lluita interna entre l'ego i la vergonya, p erò en tinc ganes. No pretenc fer res humorístic, però tampoc és que pretengui fer un drama. Simplement vull escriure i vull ser jo. I jo a ve...
Continua...

Sweet Caroline

-
Imatge
He anat a un restaurant que pintava molt bé per crítiques i que valia un euro menys que els de la resta del poble. Entro parlant en castellà, no sé per què, i després em sento malament. Llavors, intento tota l'estona dir coses clarament en català com " mandonguilles " o " ja em pots prendre nota ", vocalitzant molt. Primer, he trobat un mosquit a dins la copa, però he passat de queixar-me i l'he tret amb el cobert. Com dino sola, no em deixen ocupar cap taula de quatre i normalment m'assec en una de dos molt enganxada a una altra. Al meu costat hi ha una parella d'un català d'uns 75 i una alemana d'uns 65. Any adalt, any abaix. Ell és el típic graciós que ho ha de comentar tot, i ella, més callada, li riu totes les gràcies. Quan vull estar tranquil.la puc tornar-me molt estúpida i, llavors, he de fer un esforç per ser simpàtica. En el fons sé que ser maja és guai , però és el que he comentat, anteriorment, de les meves interaccions amb desco...
Continua...

Quasi

-
Imatge
He tornat a enganxar-me a " El cor de la ciutat " després de 5 anys.  Al setembre del 2019 vaig deixar-ho després d'haver-me vist tota la primera part de Sant Andreu. I quan van decidir traslladar totes les trames a Sants, vaig decidir parar per poder tornar a estar connectada a la meva realitat de 31 anys (els que tenia llavors), i deixar de viure a principis dels 2000, quan el David Peris encara era Quim Gutiérrez. Ara hi he tornat, perquè se m'havia acabat OT i GH i necessitava tenir alguna cosa de fons mentre feia els meus excels de factures a la feina.  No les tenia totes en poder connectar amb un David Peris fals i un nou barri, però finalment, com era d'esperar, m'he enganxat qual yonqui a tot el que aconteixia al meu ordinador o al meu mòbil. La setena temporada d 'El cor és una absoluta fantasia.   Sens dubte ha ajudat la trama del Cristian i la Yessi. Un embaràs adolescent amb Bruno Oro com a protagonista, era impossible que no cridés la meva ate...
Continua...