Always remember us this way

La recerca del restaurant tampoc ha estat molt lenta, perquè només havia de decidir-me entre tres.

De fet, un l'he descartat ràpid perquè, mentre mirava a dins si hi havia gent, m'he donat un cop al front amb el mànec de la porta. M'ha fet tanta vergonya que algú m'estigués mirant, que he marxat corrents.

Per fer temps, he anat a veure on és l'hotel que he reservat per demà. Està al mateix passeig marítim i he vist que, efectivament, hi ha piscina a l'aire lliure i gent motivada banyant-se. He quedat una mica rara espiant-los, però volia saber com seria el meu futur més proper.

Tenia gana i finalment he escollit un restaurant on hi feien canelons. Quan he preguntat per dinar, la dona m'ha dit: "¿para ti solita?". 

Hi ha una espècie de condescendència amb la gent que viatja sola, o menja sola, que sembla que et tractin com una nena de 6 anys que ha perdut a la seva família en un centre comercial. 

He dinat bé, tot s'ha de dir. De fet, les patates al forn del segon plat, me les he emportat embolicades en un tovalló perquè estava tipa i no les volia deixar. Com diu la meva mare: "Aquí no obliguem a menjar a ningú, però tampoc llencem res".

Quan he sortit d'allà, he anat a un kebab a demanar-me un cafè amb gel per emportar. El sol començava a picar, i he decidit tornar a l'hotel. Aquí la gent fa això: si fa molt sol, no surten, i si ja és de nit, tampoc. Desenfreno.

M'he estat unes cinc hores a l'hotel. He de dir que he tingut una mica de sentiment de culpa per no estar visitant coses, però la veritat és que no he vingut a fer turisme. 

He decidit anar a comprar fruita perquè així ja no sopava de restaurant. Amb les patates del tovalló, una mandarines i un plàtan, ja tindria suficient. I a la fruiteria, he intercanviat dues paraules amb una iaia que feia cua amb mi a la caixa. 

No estic acostumada a ser sociable amb desconeguts, i sempre actuo raro. Li he demanat perdó, perquè creia que no li estava deixant posar la seva compra al mostrador, i que per això em parlava. Però resulta que ella només estava sent bona persona. 

Després de l'incident, he decidit anar a fer una orxata a un bar bastant mític de Malgrat. Obvi era a prop de l'hotel, que jo no m'allunyo del campament base que si no passo por.

A l'habitació he arribat cap allà a les 21:30. M'he posat Supervivientes de fons, he escrit, he mirat algo de Comsi i me n'he anat a dormir que demà em mudo, en teoria, a un hotelazo. 

Continuarà...

La cançó: Always remember us this way - Lady Gaga 

Quan comprava la fruita ha sonat aquest temazo i he fet shazam.

La foto: Quins nusos que fa la vida i com costen de desfer. M'he trobat aquesta frase decorant una botiga i m'he quedat fascinada perquè, a part de que el que diu és certíssim, l'autora és la Maria Mercè Roca, l'escriptora d'un dels llibres que em van obligar a llegir a batxillerat, i que d'adulta ha resultat ser dels meus preferits: Cames de seda.