Material girl

-

Bueno, he passat una mica la nit del lloro.

Feia tot això per desconnectar, però no sabia que acabaria a un lloc amb parets de paper de fumar i famílies nombroses al costat.

Ahir a la nit em vaig convertir en la veïna amargada que espera fins les onze, per donar cops a la paret amb cara de molt enfadada.

Vaig decidir que em quedaria un dia més a Malgrat, però que em canviaria d'allotjament perquè aquest era horrible. Així que vaig triar un de més maco i de més car. 

Però avui quan m'he llevat, l'hotel on estic ja no em semblava tan terrible, i he mal·leit el meu Mart a Aries que em fa tirar pel dret sense pensar. 

He pres una decisió moguda pel cabreig de no poder dormir, i ara tinc una reserva a un hotel amb piscina descoberta, quan encara vaig amb bufanda i dormo amb manta.

Quan he sortit de l'habitació, m'he trobat a la dona de la neteja que s'ha sorprès de que tingués el llit fet. (No pensava que aquí netegéssin cada dia i me l'he fet jo).

M'ha dit que havia picat a la meva porta diversos cops, però que jo no havia contestat. Sort que no ho he sentit. Només hagués faltat que un dia que dormo fins tard, hagi de venir una desconeguda a despertar-me.

He anat a caminar pel poble buscant un lloc per esmorzar, i l'energia era molt diferent a la d'ahir a la nit. Malgrat de Mar té rollazo. La gent saluda, hi ha coses, és guai. 

Em miro les cares i em pregunto com deu ser el dia a dia d'aquestes persones. Potser es coneixen tots entre ells, i ara em miren i pensen "aquesta qui és".

Ara que no fumo, he abandonat la meva obsessió per les terrasses, i he decidit esmorzar a l'interior d'una cafeteria posant l'orella a les converses alienes. 

Quan he acabat, he caminat fins l'església i a dins hi he vist la Moreneta. No m'ho esperava. No veia aquesta imatge en directe des dels 5 anys, i he sortit impactada.No ha estat com veure la Torre Eiffel, però gairebé.

Després he anat a visitar la part que més m'agrada dels pobles: la típica placeta al costat de l'Ajuntament i la catedral on hi ha bars i restaurants. On sembla que es concentra tota la gent, on hi ha el meollo, on hi ha la vida.

Allà, m'he parat a mirar el cartell del menú d'un restaurant que, pel meu gust, estava massa aprop d'un d'home que estava assegut a una taula. S'ha creat un moment incòmode, perquè no trobava la correcta distància entre llegir els plats i respectar el seu espai personal.

El senyor, com estavem tan aprop, m'ha dit que no se m'acudís dinar allà, que avui no estaven molt fins. La dona que l'acompanyava ha rigut, i com jo no sabia si m'estaven prenent el pèl o què, he decidit somriure, dir gràcies i fugir.

He anat a comprar aigua, que aquesta nit me n'ha faltat i he tornat a l'hotel per preparar la meva ruta de restaurants. M'he preparat l'ordre de les parades i així, buscant un lloc per dinar, he conegut una mica més el poble.

Continuarà... (si em motivo)

La cançó: Material Girl - Cassandra Beck

Aquesta cançó és la meva fav de la Madonna però poso aquesta versió perquè és la que ha sonat al bar mentre escrivia tot això.

La foto: una foto de Malgrat d'aquest matí.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Sin ti

-
Imatge
Al llarg de la meva vida he publicat dos blogs: Un al 2010,  La vida en marte , on explicava que dormia 12 hores al dia, que estudiava poquíssim, que em tajava a  ginlemons , i que mirava sèries. I l'altre, el  Risas Enlatadas , cap al 2017, que era un blog amb el que pretenia crear contingut humorístic  parlant dels meus fanatismes. Els dos els vaig acabar abandonant. Suposo que perquè ho vaig acabar convertint en una obligació i, tant escriure'l com llegir-lo, va deixar de ser divertit. Ja fa temps que torno a escriure amb regularitat, però ho faig en l'absoluta privacitat d'un  drive . I aquests dies he pensat que podria estar bé això de tornar-me a exposar.   La veritat és que  tinc sentiments contrariats sobre el fet de que llegiu tot això.  Suposo que és una lluita interna entre l'ego i la vergonya, p erò en tinc ganes. No pretenc fer res humorístic, però tampoc és que pretengui fer un drama. Simplement vull escriure i vull ser jo. I jo a ve...
Continua...

Sweet Caroline

-
Imatge
He anat a un restaurant que pintava molt bé per crítiques i que valia un euro menys que els de la resta del poble. Entro parlant en castellà, no sé per què, i després em sento malament. Llavors, intento tota l'estona dir coses clarament en català com " mandonguilles " o " ja em pots prendre nota ", vocalitzant molt. Primer, he trobat un mosquit a dins la copa, però he passat de queixar-me i l'he tret amb el cobert. Com dino sola, no em deixen ocupar cap taula de quatre i normalment m'assec en una de dos molt enganxada a una altra. Al meu costat hi ha una parella d'un català d'uns 75 i una alemana d'uns 65. Any adalt, any abaix. Ell és el típic graciós que ho ha de comentar tot, i ella, més callada, li riu totes les gràcies. Quan vull estar tranquil.la puc tornar-me molt estúpida i, llavors, he de fer un esforç per ser simpàtica. En el fons sé que ser maja és guai , però és el que he comentat, anteriorment, de les meves interaccions amb desco...
Continua...

Quasi

-
Imatge
He tornat a enganxar-me a " El cor de la ciutat " després de 5 anys.  Al setembre del 2019 vaig deixar-ho després d'haver-me vist tota la primera part de Sant Andreu. I quan van decidir traslladar totes les trames a Sants, vaig decidir parar per poder tornar a estar connectada a la meva realitat de 31 anys (els que tenia llavors), i deixar de viure a principis dels 2000, quan el David Peris encara era Quim Gutiérrez. Ara hi he tornat, perquè se m'havia acabat OT i GH i necessitava tenir alguna cosa de fons mentre feia els meus excels de factures a la feina.  No les tenia totes en poder connectar amb un David Peris fals i un nou barri, però finalment, com era d'esperar, m'he enganxat qual yonqui a tot el que aconteixia al meu ordinador o al meu mòbil. La setena temporada d 'El cor és una absoluta fantasia.   Sens dubte ha ajudat la trama del Cristian i la Yessi. Un embaràs adolescent amb Bruno Oro com a protagonista, era impossible que no cridés la meva ate...
Continua...