Stop

Ahir dia de Sant Jordi (il millir dii di l'iny per tota la humanitat catalana, menys per mi que estic amargada), vaig agafar un tren direcció Malgrat de Mar, per anar a passar uns dies sola.

No pinta planazo, potser, però si a Booking poses la línia de preu al mínim, i afegeixes 4 requisits de pseudo-rica tipu "no dormir amb 30 persones", es poden trobar algunes coses, aparentment, decents.

Vaig arribar cap al tard, per motius que ara no venen al cas i, realment, és una cosa que no recomano fer. És millor arribar de dia als llocs: l'energia que es respira és diferent. Sobretot, si vens d'una ciutat gran i arribes a un poble petit, fora de temporada. Realment sembla que entris a un lloc que no hi ha ningú, i a mi, personalment, em fa una miqueta de por. :)

L'hotel, no sé si se li pot dir així, tenia entrada automàtica d'aquelles que si poses el codi en una caixeta, s'obre i et surten les claus. Però jo, que sóc una mica discapacitada en l'aspecte tècnic, vaig ser incapaç d'obrir-ho. 

Després de deu minuts tensos al telèfon amb el senyor propietari, li vaig exigir que vingués a ajudar-me presencialment. Al cap d'una petita estona eterna, on jo em trobava, fingint tranquil·litat, agafant amb força la maleta amb una mà i el mòbil amb l'altra, va arribar un home en patinet al crit de "Sra. Terueeeeeeeel" (el meu segon cognom), i va obrir la caixeta en un moment. 

M'anava fent bromes, mentre jo dibuixava un somriure fals-simpàtic a la meva cara. Em va cobrar la taxa turística i em va convidar a pujar les escales per anar a l'habitació.

Ell es va oferir a portar-me la maleta amb un "Por favor, señorita, faltaría más", com un mascle de fa 3 segles, i jo, que estava massa cansada per posar-me a discutir en feminista, vaig acceptar que em pugés el carro, com si fos Rose DeWitt Bukater entrant al Titanic.

Un cop a l'habitació, el senyor em va dir que m'havia tocat una de les més bones. Vaig fer "jeje" amb la mirada, mentre comprovava que no hi havia banyera com jo volia, i que la dutxa era d'aquelles tan petites que quan hi entres, has de decidir si vols que la cortina et toqui la panxa o el cul.

El senyor, que no marxava, em va preguntar que a què em dedicava. Jo li vaig contestar qualsevol cosa perquè em deixes en pau, i ell em va començar a parlar sobre inteligència artificial a cuento de res. 

Després de dir-li "jeje, sí, ya me lo miraré" a una cosa que m'ensenyava al mòbil, va rebre el feedback del meu rostre i, per fi, se'n va anar.

Jo vaig poder deixar les meves coses i vaig sortir a menjar alguna cosa. Amb la tonteria ja eren les nou, i no hi havia ni una ànima pel carrer. Mentre em preguntava si havia estat una bona idea tot plegat, vaig buscar un lloc on poder menjar una pizza i oblidar-me una mica de tot.

Al restaurant sí que hi havia més vida. Vaig demanar una 4 formatges i vinet blanc. Vaig sopar, vaig pagar i vaig tornar a la meva habitació, no sense abans comprovar si hi havia algun lloc amb persones despertes, després de les deu de la nit. 

Vaig anar cap al passeig marítim i després d'adonar-me que els únics que no dormien, eren un grup gegant d'adolescents, vaig decidir tornar enrere i anar-me'n jo també a dormir.

Quan vaig arribar, el senyor de l'hotel estava abaix atenent una família d'unes cinc criatures. Vaig dir "bona nit" com persona de poble amable i educada que saluda a tothom, i vaig enfilar escales amunt fins, el que anava a ser, el meu espai de desconnexió. 

Al cap d'uns minuts, vaig sentir com la família nombrosa (i poc silenciosa) de l'entrada, s'instal·laven a l'habitació del meu costat.

Continuarà... (si em motivo).

La cançó: Stop - Spice Girls

Quan em vaig quedar sola a l'habitació vaig engegar la tele, i la primera imatge que va sortir a la pantalla van ser les Spice. Jo crec bastant en les senyals i vaig pensar que si el primer que veia en arribar, eren els meus cinc models a seguir a la vida, és que potser estava fent les coses bé. 

Escullo Stop, perquè per parón el que estic fent jo ara, i perquè és la cançó que van cantar l'altre dia a la celebració dels 50 anys de la Victoria.

La foto: La pizza que em vaig menjar ahir.