Sweet Caroline
Entro parlant en castellà, no sé per què, i després em sento malament. Llavors, intento tota l'estona dir coses clarament en català com "mandonguilles" o "ja em pots prendre nota", vocalitzant molt.
Primer, he trobat un mosquit a dins la copa, però he passat de queixar-me i l'he tret amb el cobert.
Com dino sola, no em deixen ocupar cap taula de quatre i normalment m'assec en una de dos molt enganxada a una altra. Al meu costat hi ha una parella d'un català d'uns 75 i una alemana d'uns 65. Any adalt, any abaix.
Ell és el típic graciós que ho ha de comentar tot, i ella, més callada, li riu totes les gràcies.
Quan vull estar tranquil.la puc tornar-me molt estúpida i, llavors, he de fer un esforç per ser simpàtica. En el fons sé que ser maja és guai, però és el que he comentat, anteriorment, de les meves interaccions amb desconeguts.
.png)
La parella anava un plat més avançat que jo i quan han arribat als postres, ell s'ha demanat un pastís de formatge. He seguit tooootes les bromes que ha fet amb toooots els cambrers i, quan m'ha tocat a mi el postre, he demanat un mousse de ferrero rocher.
No sé com ha anat la cosa, pero s'ha posat a comentar-ho amb la cambrera, dient que el millor postre era el que s'havia demanat ell.
Aleshores, com era evident que m'estava interpel.lant, he dit la meva primera frase a la conversa: "Ja he sentit el que t'has demanat. A mi és que no m'agrada el pastís de formatge".
Han rigut tots: La cambrera, la parella, i jo. Uns jajás molt amens, demostrant que he estat atenta a tot, perquè tenia la taula a mig centímetre.
Llavors, m'ha començat a fotre un rotllo (clar, he obert la veda). M'ha dit que aquell restaurant era on es menjaven les millors patates amb ketchup d tota la zona.
Primer he rigut en plan broma, però la seva dona, que semblava sensata, mha fet que sí amb el cap com dient "Sí sí, de veritat". I jo "bé, bé, jeje, jeje". (Quan poso jeje en aquest blog enteneu, suposo, que és riure incòmode per sortir del pas).
L'home ha seguit parlant, jo seguia afirmant, i llavors ha dit una cosa que realment m'ha fet extremadament gràcia: "Volies dinar sola, eh?". I mhe descollonat.
Realment, la gent que és conscient que és pesada em sembla entranyable i, automaticament, em cau be.
Pero el millor ha vingut al final, quan m'he posat l'abric per marxar i m'ha dit: "No corris".
JAJAJAJAJAJJAJA és evident que ningú pensa que una noia sola ha vingut a passar uns dies a Malgrat de Mar. Donen per fet que estic en un parón de cotxe per dinar.
Després he passat moltes hores a l'hotel i quan he sortit he anat a sopar on vaig anar fer ahir l'orxata.
Abans, però, he passejat per l'antic Malgrat, on vivia fa 24 hores, i on es parlava un idioma que entenia.
I llavors, ha arribat el millor moment del dia, i el més incòmode. Atrevir-me a sortir de la meva zona de confort, i anar al vestívol de l'hotel a veure els temazos de l'animador. Ja quan he arribat, he sentit de fons Unchained melody i he sabut que estava al lloc correcte.
He pujat a maquillar-me per fer més festa i he tornat a baixar. No sense creuar-me un grup de nois adolescents que possiblement anaven a fer botellón a les habitacions del meu costat.
Quan he arribat, he estat temptada d'asseure'm a la barra i donar-li conversa al cambrer del tipus: "una noche dura, verdad?" "Tomaré lo mismo que él", mentre assenyalo un home sexy del final de la barra.
(No ha passat).
Després han sortit un senyors, que podrien ser els meus pares, a ballar el Despacito a la pista.
Realment mai havia estat tan fora de lloc i, al mateix temps, tant on toca.
La cançó: Sweet Caroline - Neil Diamond
Temazo màxim que ha sonat aquesta nit.
La foto: Sens dubte la millor foto que he fet de Malgrat. El Noctàmbul és una discoteca que està al costat del meu hotel i, evidentment, he anat a comprovar si això anava a passar avui. Però mentre escrivia això me n'he adonat que encara falta un mes. Tinc temps d'estalviar 9 euros. Qui sap si acabo tornant. A partir d'ara, respondré també al nom de "melendier".
.png)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada