Quasi

He tornat a enganxar-me a "El cor de la ciutat" després de 5 anys. 

Al setembre del 2019 vaig deixar-ho després d'haver-me vist tota la primera part de Sant Andreu. I quan van decidir traslladar totes les trames a Sants, vaig decidir parar per poder tornar a estar connectada a la meva realitat de 31 anys (els que tenia llavors), i deixar de viure a principis dels 2000, quan el David Peris encara era Quim Gutiérrez.

Ara hi he tornat, perquè se m'havia acabat OT i GH i necessitava tenir alguna cosa de fons mentre feia els meus excels de factures a la feina. 

No les tenia totes en poder connectar amb un David Peris fals i un nou barri, però finalment, com era d'esperar, m'he enganxat qual yonqui a tot el que aconteixia al meu ordinador o al meu mòbil. La setena temporada d'El cor és una absoluta fantasia.

 

Sens dubte ha ajudat la trama del Cristian i la Yessi. Un embaràs adolescent amb Bruno Oro com a protagonista, era impossible que no cridés la meva atenció.

La realitat és bastant xurro últimament. Tornar a recol.locar les coses és dificilíssim i molt estrany. I tot i que lo bo seria no aïllar-se, sempre ajuda una mica d'absentisme mental per disminuïr la complicació vital i la merda profunda que ara m'envolta.

Però, bé, no em vull posar dramàtica que aquest blog, a part de ser el meu espai preferit per fotre-us el rotllo, també vull que sigui un lloc d'entreteniment positiu, en la mesura que es pugui.

La cançó: Quasi - Pablo López

Si he d'escollir què m'agrada més si mirar trames de Bruno Oro o escoltar a Pablo López, ho tindria difícil. He descobert aquest temazo fa molt poc, gràcies a un reel d'Instagram on vaig veure que una IA la versionava amb la veu del Fary. Llàstima que no la trobi sencera, però la versió de Pablo evidentment també mola.

La foto: La meva nova droga.

Us deixo. A veure quan torno per aquí a explicar-vos la meva vida. 

Petonets.