Tómame o déjame

-

Hola, bon dia. Hi ha algú?
No escric al blog des de fa uns 200 mesos, però he decidit tornar-me a baixar Blogger al mòbil, aviam si estirada al llit amb tota la patxorra, m'inspiro per buidar el meu cap una estona.

Estava jo aquí, escoltant podcasts de desenvolupament personal (que venen a ser la meva droga actual juntament amb els que parlen d'astrologia), i m'he posat a reflexionar sobre el fet de procrastinar (he hagut de buscar com s'escriu, perquè jo sóc molt inteligenta, però ara se m'ha atravessat una paraula llarga).

Doncs bé. Jo tinc un idil•li bastant tòxic amb l'escriptura. M'agrada fotre rotllos i m'agrada expressar-me (ho necessito), peeeeeerò em fot un palíssim descomunal posar-me a fer l'acció d'escriure.

Fa unes quantes setmanes que vaig dir que escriuria una novel•la. Tinc moltes coses pensades i m'he posat a ordenar-ho, però passo més estona maleïnt que no escric, que escrivint. I em foto ràbia extrema.

Total que he pensat "obre el blog aviam què passa".

Quan vivia a Madrid vaig estar fent un diari durant uns mesos. Crec que ja ho havia dit aquí, però és igual, ho repeteixo. I ho feia des del mòbil i no em costava. 

Llavors m'he dit: "què passaria si em posés a escriure sense moure'm del llit, sense muntar la parafernàlia d'obrir el portàtil, entrar al drive i mirar un document en blanc mentre em crec Carrie Bradshaw"? 

I bueno, no sé quants parágrafs porto escrits, però crec que funciona. 

Al final crec que he d'intentar conviure amistosament amb la meva estimada vagància. (Aquest tema el desenvoluparé en un altre moment).

La cançó: Tómame o déjame - Naiara

Em vaig enganxar a aquest OT com unes sis setmanes tard. Em fotia pal veure nens cantant i pensava "d'aquests no em faré fan, que són gairebé menors d'edat i tu ets una senyora de 35 anys".

(Lo que pasó a continuación te sorprenderá).

Doncs res, em vaig posar la gala 0 i va apareixer un noi ros amb accent uruguayo sent, simplement, amable, i ja vaig pensar: "bon dia, Catalunya, benvinguts al món". En fi, és que clar, així no es pot. Enamorada d'un bebé, doncs ok. 

I després també estava Naiara. Una noia amb pinta de choni, empoderada, amb tatuatges, guapíssima i cantant La Quinta estación... doncs és que poc més necessitava perquè es convertís en el meu nou model a seguir a la vida.

Escullo aquesta cançó perquè jo ja era fan de la de Mocedades abans que la cantés ella, però és que estic inlove de la seva versió.

La foto:
He anat a les meves últimes captures de pantalla i he trobat això. I m'he dit: "Marta, no li donis més voltes. Penja a Pilar Tabares donant el 3r premi a Busta a OT1. Ja està".

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Sin ti

-
Imatge
Al llarg de la meva vida he publicat dos blogs: Un al 2010,  La vida en marte , on explicava que dormia 12 hores al dia, que estudiava poquíssim, que em tajava a  ginlemons , i que mirava sèries. I l'altre, el  Risas Enlatadas , cap al 2017, que era un blog amb el que pretenia crear contingut humorístic  parlant dels meus fanatismes. Els dos els vaig acabar abandonant. Suposo que perquè ho vaig acabar convertint en una obligació i, tant escriure'l com llegir-lo, va deixar de ser divertit. Ja fa temps que torno a escriure amb regularitat, però ho faig en l'absoluta privacitat d'un  drive . I aquests dies he pensat que podria estar bé això de tornar-me a exposar.   La veritat és que  tinc sentiments contrariats sobre el fet de que llegiu tot això.  Suposo que és una lluita interna entre l'ego i la vergonya, p erò en tinc ganes. No pretenc fer res humorístic, però tampoc és que pretengui fer un drama. Simplement vull escriure i vull ser jo. I jo a ve...
Continua...

Sweet Caroline

-
Imatge
He anat a un restaurant que pintava molt bé per crítiques i que valia un euro menys que els de la resta del poble. Entro parlant en castellà, no sé per què, i després em sento malament. Llavors, intento tota l'estona dir coses clarament en català com " mandonguilles " o " ja em pots prendre nota ", vocalitzant molt. Primer, he trobat un mosquit a dins la copa, però he passat de queixar-me i l'he tret amb el cobert. Com dino sola, no em deixen ocupar cap taula de quatre i normalment m'assec en una de dos molt enganxada a una altra. Al meu costat hi ha una parella d'un català d'uns 75 i una alemana d'uns 65. Any adalt, any abaix. Ell és el típic graciós que ho ha de comentar tot, i ella, més callada, li riu totes les gràcies. Quan vull estar tranquil.la puc tornar-me molt estúpida i, llavors, he de fer un esforç per ser simpàtica. En el fons sé que ser maja és guai , però és el que he comentat, anteriorment, de les meves interaccions amb desco...
Continua...

Quasi

-
Imatge
He tornat a enganxar-me a " El cor de la ciutat " després de 5 anys.  Al setembre del 2019 vaig deixar-ho després d'haver-me vist tota la primera part de Sant Andreu. I quan van decidir traslladar totes les trames a Sants, vaig decidir parar per poder tornar a estar connectada a la meva realitat de 31 anys (els que tenia llavors), i deixar de viure a principis dels 2000, quan el David Peris encara era Quim Gutiérrez. Ara hi he tornat, perquè se m'havia acabat OT i GH i necessitava tenir alguna cosa de fons mentre feia els meus excels de factures a la feina.  No les tenia totes en poder connectar amb un David Peris fals i un nou barri, però finalment, com era d'esperar, m'he enganxat qual yonqui a tot el que aconteixia al meu ordinador o al meu mòbil. La setena temporada d 'El cor és una absoluta fantasia.   Sens dubte ha ajudat la trama del Cristian i la Yessi. Un embaràs adolescent amb Bruno Oro com a protagonista, era impossible que no cridés la meva ate...
Continua...