Bagatelas

-


Estic a la feina menjant pistachos mentre miro vols a Paris que no em puc pagar. 

Nada nuevo bajo el sol.

M'estava rellegint el blog i he vist que vaig publicar vuit entrades al juny i una al juliol. No em donarà temps d'igualar els dos mesos. Em sap greu perquè jo volia que això tingués una estructura, però no m'ha donat la vida. Que diver és ser jo, eh, que m'agobio per coses que ningú m'ha demanat.

En fi, com esteu? Espero que estigueu tots molt bé. Encara no he penjat el link d'aquest blog a cap banda, així que podríem dir que segueixo parlant sola. No sé quin sentit té que segueixi escrivint aquí, pero suposo que a nivell terapèutic em va bé. Fotre-li el rotllo a la penya sempre m'ha relaxat.

Ara aniré a dinar. M'he portat un tupper per preparar-me una amanida. M'he de tallar els tomàquets, i afegir-hi el formatge feta i les olives negres. La gent menja macarrons i jo estic mortíssima d'enveja. Què hi farem.

Ja m'he organitzat tot l'estiu. Me'l passaré sencer currant aixi que m'he proposat aprofitar els caps de setmana. Abans per mi  aprofitar-los consistia en estirar-me al sofà i mirar-me 250 capítols d'una serie dels 2000, però ara és estiu i és diferent. Miro els vostres stories i em donen ganes de plorar, així que he decidit pirar-me fora cada finde. (Un a Segòvia, un a Ávila, (l'anterior que ja vaig anar a Toledo) i dos a Barcelona.

Mentalment necessito una visita a casa, tot i que encara vulgui quedar-me més temps aquí a Madrid. A més, necessito fortament anar a la platja. Mai havia desitjat tant que se m'embruti la tovallola de sorra just quan acabo de sortir de l'aigua.

La cançó: Bagatelas - Pablo Moro
Aquesta canço fa moltíssim que no l'escolto però avui m'ha vingut al cap. Va ser la inspiració del nom del meu primer blog "la vida en Marte", per una de les frases que hi diu. Em vaig fer molt fan de les cançons d'aquest home en una època. La mateixa de Dani Flaco i Ismael Serrano. L'etapa 2008 aprox. en la qual escoltava obsessivament cantautors espanyols.

La foto: Una finestra que em vaig trobar a Toledo. Si algun dia a la vida aconsegueixo tornar a tenir un pis per mi sola, una paret anirà decorada així. No dista molt de les meves parets d'adolescent.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Sin ti

-
Imatge
Al llarg de la meva vida he publicat dos blogs: Un al 2010,  La vida en marte , on explicava que dormia 12 hores al dia, que estudiava poquíssim, que em tajava a  ginlemons , i que mirava sèries. I l'altre, el  Risas Enlatadas , cap al 2017, que era un blog amb el que pretenia crear contingut humorístic  parlant dels meus fanatismes. Els dos els vaig acabar abandonant. Suposo que perquè ho vaig acabar convertint en una obligació i, tant escriure'l com llegir-lo, va deixar de ser divertit. Ja fa temps que torno a escriure amb regularitat, però ho faig en l'absoluta privacitat d'un  drive . I aquests dies he pensat que podria estar bé això de tornar-me a exposar.   La veritat és que  tinc sentiments contrariats sobre el fet de que llegiu tot això.  Suposo que és una lluita interna entre l'ego i la vergonya, p erò en tinc ganes. No pretenc fer res humorístic, però tampoc és que pretengui fer un drama. Simplement vull escriure i vull ser jo. I jo a ve...
Continua...

Sweet Caroline

-
Imatge
He anat a un restaurant que pintava molt bé per crítiques i que valia un euro menys que els de la resta del poble. Entro parlant en castellà, no sé per què, i després em sento malament. Llavors, intento tota l'estona dir coses clarament en català com " mandonguilles " o " ja em pots prendre nota ", vocalitzant molt. Primer, he trobat un mosquit a dins la copa, però he passat de queixar-me i l'he tret amb el cobert. Com dino sola, no em deixen ocupar cap taula de quatre i normalment m'assec en una de dos molt enganxada a una altra. Al meu costat hi ha una parella d'un català d'uns 75 i una alemana d'uns 65. Any adalt, any abaix. Ell és el típic graciós que ho ha de comentar tot, i ella, més callada, li riu totes les gràcies. Quan vull estar tranquil.la puc tornar-me molt estúpida i, llavors, he de fer un esforç per ser simpàtica. En el fons sé que ser maja és guai , però és el que he comentat, anteriorment, de les meves interaccions amb desco...
Continua...

Quasi

-
Imatge
He tornat a enganxar-me a " El cor de la ciutat " després de 5 anys.  Al setembre del 2019 vaig deixar-ho després d'haver-me vist tota la primera part de Sant Andreu. I quan van decidir traslladar totes les trames a Sants, vaig decidir parar per poder tornar a estar connectada a la meva realitat de 31 anys (els que tenia llavors), i deixar de viure a principis dels 2000, quan el David Peris encara era Quim Gutiérrez. Ara hi he tornat, perquè se m'havia acabat OT i GH i necessitava tenir alguna cosa de fons mentre feia els meus excels de factures a la feina.  No les tenia totes en poder connectar amb un David Peris fals i un nou barri, però finalment, com era d'esperar, m'he enganxat qual yonqui a tot el que aconteixia al meu ordinador o al meu mòbil. La setena temporada d 'El cor és una absoluta fantasia.   Sens dubte ha ajudat la trama del Cristian i la Yessi. Un embaràs adolescent amb Bruno Oro com a protagonista, era impossible que no cridés la meva ate...
Continua...